• contacte@nosaltressols.com    
El proper diumenge a Girona amb Nosaltres Sols!

01/06/2021 - El proper diumenge a Girona amb Nosaltres Sols!


Convidats per el Casal Independentista El Forn de Girona, el proper diumenge a l'hora del vermut, Aleix Renyer (periodista) i Oriol Falguera (membre de la Comissió 90 anys de NS!) estaran explicant la història d'aquest moviment.

Us esperem!




29/05/2021 - Commemorem la creació de NS! a Tremp (Pallars Jussà)


Convidats per l'Assemblea Nacional Catalana de Tremp, avui dissabte hem fet una conferència explicant la història de la organització i els seus personatges.

Aquí teniu l'enllaç a la conferència que ha llegit l'historiador Agustí Barrera, i que han publicat els amics de Llibertat.cat.

Commemorem la creació de NS! a Tremp (Pallars Jussà)



22/03/2021 - Nosaltres Sols!, la marca de l’independentisme insurgent


La feina feta per la Comissió 90 anys de Nosaltres Sols! ha donat fruit, i hem aconseguit que El Temps publiqués un reportatge de 4 pàgines parlant de l'organització independentista.

Com diu el títol del reportatge: Enguany es compleixen noranta anys del naixement de Nosaltres Sols!, una organització independentista que s’emmirallava en el Sinn Féin i que defensava la via de la insurrecció per assolir els seus objectius polítics. L’efemèride coincideix amb el norantè aniversari d’Esquerra Republicana, partit a què Nosaltres Sols! acusava de possibilista.

Aquí teniu l'enllaç a tot el reportatge.

Nosaltres Sols!, la marca de l’independentisme insurgent



15/03/2021 - Viure als pirineus, recull un article sobre Lluís Escaler i Espunyes, el primer president de NS!


 

Joep Espunyes, membre de la Comissió 90 anys de Nosaltres Sols!, ha fet un article parlant sobre la vida de Lluís Escaler, que va ser el primer president de l'organització independentista, degut a la seva miltància el 6 d’abril de 1939 fou detingut a les oficines de la Casa Nèlia i empresonat a la Model.

Un consell de guerra el condemnà a mort, acusat de ser un «celoso catalanista», un «coloso del separatismo» i un «destacado y peligroso sujeto para la Causa Nacional». Fou executat el 23 d’abril de 1939, al Camp de la Bota, i enterrat en una fossa comuna al fossar de Montjuïc, sense dir-ne res a la família ni esmentar-ho la premsa.

Si voleu llegir l'article sencer cliqueu aquí.

 

Viure als pirineus, recull un article sobre Lluís Escaler i Espunyes, el primer president de NS!



14/03/2021 - Nacional-feixisme i nacionalisme alliberador, editat per Nosaltres Sols! l'any 1934


L’any 1934, NS! publica un llibret, sense nom d’autor però escrit per Cardona, titulat Per la Pàtria i per la llibertat, on Cardona critica el feixisme i intenta desvincular l’independentisme insurreccional català de malentesos i d’extremismes forans, reivindicant Martí i Julià i blasmant del nacional-feixisme. Heus aquí el text:

Nacional-feixisme i nacionalisme alliberador

El més elemental coneixement de la política, estarà d’acord en apreciar que el moment actual espanyol és el pitjor i el més greu dels moments pels quals ha travessat el nou règim i una de les situacions més difícils que es puguin registrar en la història de la política espanyola contemporània. Què passarà? Què pot passar...? És naturalment difícil preveure les conseqüències d’un caos i d’una confusió tan indescriptibles.

Estiguem d’acord de moment, que la situació política internacional s’ha mig arranjat fa unes setmanes i que, per tant, no ha repercutit en la política interior espanyola, deixant-la d’agreujar. Aquesta situació anòmala fa viure inquiets a tots els esperits. Mitja Espanya cerca encara, més enllà dels programes i doctrinarismes esquerristes, la solució d’aquesta inestabilitat que creu que és obra d’elements conservadors i d’oligarquies de classe i de castes.

Aquesta mitja Espanya demana la desaparició completa, la destrucció fulminant, de tot allò que considera deixalla monàrquica, clerical. Exterminant tot això, ningú dels qui pertanyen en aquesta meitat espanyola, no sabrà dir quina solució estable hi succeirà. L’altra part espanyola considera intolerable la política actual. S’atempta contra la propietat individual, contra el contracte, contra la consciència i, naturalment, en pro de la llibertat, s’atempta contra la llibertat mateixa.

Espanya viu la guerra civil més tenaç de totes les que ha sofert. Per a nosaltres catalans, ens és interessant poder comprovar com aquesta guerra civil, espiritualment més cruenta que les guerres civils anteriors, es desenvolupa dintre del marc clàssicament espanyol. Per un costat hi ha l’Espanya del senyor Botella Asensi, i, per altre, l’Espanya del senyor Fanjul. La tristesa de la nostra situació és que a Catalunya no existeixi una forta consciència nacional per desprendre’s d’aquesta batalla mexicana i tenir un pensament unànime i propi. Així ho aconsellarien, sembla, la defensa dels nostres valors espirituals i econòmics. Aquesta consciència nacional no hi és, i la poca existent, és insuficient per marcar tota una orientació general. No tenim més remei que deixar-nos arrossegar darrera del carro espanyol. Durant la monarquia, hi estàvem lligats de cos. Ara amb la república, hi estem lligats de cos i ànima. Per als partits catalans, s’han fet tots els possibles per matar l’esperit vertaderament nacional, i avui ens trobem que el nostre poble, mancat d’un ideal col•lectiu, no pot defugir el caos terrible pel qual travessa Espanya. No solament no el pot defugir, sinó que se n’ha convertit en coparticipant. Les classes populars de Catalunya que formen els partits catalans esquerristes estan completament desnacionalitzades.

La bandera de la República significa, per a una gran part d’elles, no uns ideals polítics, sinó un guany utilitari immediat i l’egoisme d’uns interessos. Cap diferència no hi ha entre molta d’aquesta gent i aquells senyors organitzadors de sometent per districtes, que anaven al recinte de l’Exposició en revista d’honor a Primo de Rivera. Tot això tan primitiu i bàrbar, es generalitza. Les lluites polítiques a l’espanyola agafen una àrea més extensa del que hom pugui creure. Les classes que es diuen conservadores, o dretanes, no es distingeixen per una més alta percepció. Participen per un igual d’aquesta demència general. Si hom escolta o pot arribar a escoltar les exclamacions i les protestes de la classe adinerada, davant de la diem-ne política esquerrista, no hi veurà cap diversitat amb els de la voravia del davant.

No només a Espanya, sinó a Catalunya, és igual la fraseologia d’un de la FAI, d’un de l’Esquerra o d’un burgès o propietari. La demagògia destructora impera. L’esperança de la gent de dreta, socialment parlant, és la vinguda d’una reacció. Hom espera el feixisme amb una fervor digna de millor lògica. Si aquest feixisme arribarà o no, no és l’objecte d’aquestes ratlles.

Per a nosaltres, l’imprevist pesa molt en la situació catòlica espanyola. Però si aquesta reacció feixista arribés, estiguem-ne segurs que ultrapassaria de moltíssim la "Lliga" i seria de fet, un enemic essencial de les aspiracions nacionalistes catalanes i basques. L’admirable exemple del Partit Nacionalista Basc, oficiosament catòlic, de no vol fer costat a un intent feixista, diu molt clar com el nacionalisme li és completament incompatible. Aquest feixisme, que no arreglaria res en sentit conservador, sinó que multiplicaria l’anarquia imperant, aniria de dret al despotisme i portaria en conseqüència uns mals més agreujats. I per això és avui esperat com un remei per a la mateixa burgesia. ¿Quin propòsit tenia la dictadura de Primo de Rivera? Segons tenim entès, era l’imperi de l’ordre social davant del desordre imperant al 1923.

En sentit burgès o de classe, què ha curat? La burgesia catalana es troba en pitjor situació que la que precedí al 1923. El sindicalisme organitzat de 1923 és avui convertit en una organització terrorista. El sindicalisme organitzat s’ha passat a la política, cosa que deu ésser menys agradable a la burgesia. No és un criteri conservador aquest que fa demanar a grans crits la vinguda d’un feixisme. És un criteri egoístic, utilitari, que fa dir: salvat l’hora del moment, encara que per més endavant tot el constituït s’ensorri.

Catalunya no pot seguir aquesta actuació manicomial. Sembla mentida que hi hagi conservadors catalans que creguin que l’ordre social consisteix a tenir una parella de la Guàrdia Civil a les portes de la seva fàbrica. D’ençà que el món és món, que el calaix del pa està guardat a tots els països. Això no ha privat que l’evolució social anés endavant. L’ordre social cal aconseguir-lo en esferes més altes, a les quals el just, el moral i el noble parli més directament a les ànimes.

El nacionalisme va de l’individu a l’Estat. El nacional-feixisme va de l’Estat a l’individu. El nacionalisme respecta i conserva l’ésser de l’individu, de la família, del municipi, de la comarca i de la nació. El nacional-feixisme supedita a l’Estat l’individu, la família, el Municipi, la comarca i la Nació. El nacionalisme és la conservació del contingut espiritual i humà de tot element social. El nacional-feixisme és destructor, confusionari, dissolvent. El nacionalisme és humà. El nacional-feixisme és l’exacerbació del paganisme. El nacionalisme és democràtic. El nacional-feixisme és cesarista i dictatorial. El nacionalisme és biològic. El nacional-feixisme és una imposició contra natura.

L’Estat concebut pel nacionalisme és l’organisme regulador de la llibertat. Que la llibertat d’un individu, d’un municipi o d’una comarca, no privi la llibertat d’un altre individu, d’un altre municipi o d’una altra comarca. L’Estat feixista és antiliberal, és uniformista i és tirànic. L’Estat feixista té per base la inestabilitat, el desequilibri, la força del moment. Cap llei fisiològica no l’ajuda per esdevenir perdurable. Ha de viure al marge de les lleis naturals. "L’Estat -ha dit el nostre Valentí Almirall en El Catalanisme- pot contrariar la llei natural, però no pot destruir-la". L’Estat feixista es considera omnipotent i renega d’ésser encarnació viva de tot dret.

Per a l’Estat feixista no existeix la llei de compensació: tot són deures, sense cap dret. El nacional-feixisme és essencialment revolucionari, car trenca sobtadament l’ordre de l’evolució natural.

La confusió existent entre els teoritzants i propagandistes de l’internacionalisme proletari, en judicar els moviments nacionalistes, porta a les conclusions més injustes en referir-se al nacionalisme com a moviment per la llibertat dels pobles. Estem cansats de llegir com el nacionalisme reivindicador d’un grup humà, d’una col•lectivitat ètnica, es confon i barreja amb el nacionalisme d’Estat, que li és completament oposat. En canvi, de l’altra costat, del cantó ultraconservador i unitari, es combat també el nacionalisme, crit de les nacionalitats oprimides, com a dissolvent i disgregador. El nacionalisme, que és un fet natural i que té una base científica, no ha de tenir res a témer d’aquestes falses teories que s’aixequen a la seva dreta i a la seva esquerra. La seva raó d’existència la deu a la realitat de la naturalesa, a l’acompliment de les lleis ètniques.

Ni les fantàstiques artificiositats dels grans Estats imperialistes, ni les doctrines socials d’inspiració germànica o mongòlica, no podran realitzar el miracle de la seva desaparició. El nacionalisme no és una fórmula política, sinó una fórmula social. Domènec Martí Julià ens diu com no solament significa el renaixement dels pobles, en les seves lleis i constitucions socials, sinó també el ressorgir de la vida tota d’aquestes nacionalitats. El nacionalisme no es pot percebre fragmentàriament. Perquè no és atribut d’una casta, ni privilegi d’una classe, sinó que comprèn tot el cos social de la nacionalitat. Perquè el nacionalisme és substantiu a l’evolució de la naturalesa, perdurarà a través de les organitzacions artificioses de l’imperialisme, en descrèdit i en plena fallida i més enllà de les fantasies exòtiques dels mètodes socials avui de moda.

Nacional-feixisme i nacionalisme alliberador, editat per Nosaltres Sols! l'any 1934



La foto-galeria que ha disparat en Jordi Borràs a Cal Cardona

13/03/2021 - La foto-galeria que ha disparat en Jordi Borràs a Cal Cardona


Fa uns dies vam acompanyar a en Jordi Borràs a Cal Cardona, a Sant Just Desvern.

D'aquesta visita acompanyats dels net, i el besnet de Daniel Cardona, n'ha sortit aquesta foto-galeria de La Mira, esperem que us agradi.




11/03/2021 - El portal La República es fa ressò de la Comissió dels 90 anys de Nosaltres Sols!


La República dedica un llarg article a explicar la feina de la Comissió dels 90 anys de Nosaltres Sols!

Aquí teniu l'enllaç a la notícia.

El portal La República es fa ressò de la Comissió dels 90 anys de Nosaltres Sols!



Es fa públic el manifest de la Comissió 90 anys de Nosaltres Sols!

07/03/2021 - Es fa públic el manifest de la Comissió 90 anys de Nosaltres Sols!


Coincidint amb la data de la mort de Daniel Cardona, avui fa 78 anys, i el 90è aniversari de la fundació de Nosaltres Sols!, avui s'h fet públic el manifest i el web www.nosaltressols.com




05/03/2021 - Per què Nosaltres Sols!? En Xavier Ferré Trill, ens ho explica


El “gir” independentista progressiu accentuat al primer terç del segle vintè comptà amb un punt d’ignició –el bienni 1917-1919–que explicitava la crisi social i política de legitimitat de la Restauració Borbònica. La correcció de rumb de la catalanitat social es produí pel capvespre de la via reformista del catalanisme del partit-comunitat Lliga Regionalista i per l’ascens de l’estratègia sobirana, aleshores concentrada, en part, en la Unió Catalanista, pedrera de patriotisme cívic. Aquest factor, que comptà amb el lideratge moral del Dr. Martí i Julià, havia de tenir en compte en un horitzó no gairé llunyà la forja d’un altre lideratge, el representat per Francesc Macià. L’abandonament del règim casernari hispànic de qui fou militar espanyol i, més tard, de l’abandonament de la seva condició de parlamentari a Madrid sota la sigla de la Lliga Regionalista, esdevingueren factors referencials no pas menors que col·laboraren a l’articulació d’un canemàs civil i polític “separatista” de nova planta. El seguit d’organitzacions i d’espais de sociabilitat que formaven part d’aquest complex independentista acabà explicant la formació d’Estat Català (1921). Entre 1921 i 1931, doncs, semblava que aquest partit havia de ser el que capitalitzaria i el que hegemonitzaria un moviment d’alliberament nacional, cosa que no fou incerta del tot si comptàvem amb l’eix catalitzador ‘fets de Prat de Molló’ (1926)-redacció de la Constitució Separatista de L’Havana (1928).

Ara bé, una certa deriva possibilista que acabà amb l’exili de la monarquia brbònica i la definició d’un futur escenari republicà ibèric a través del Pacte de Sant Sebastià (1930), incidí en la formació del reagrupament republicà reformista del Principat entorn de la nova formació Esquerra Republicana de Catalunya (1931), on el corrent independentista no fou dominant. ERC esdevenia, a ulls del republicanisme del país l’única via possible per a fer descavalcar la Lliga. La via de l’entesa amb el republicanisme espanyol i la recuperació del pòndol den l’espai d’afirmació nacional era l’objectiu.

NS, simbobilitzat en la guiatge de Daniel Cardona, emergeix, en part, gairebé de manera simultània (i com a resposta), davant una línia política que, a ulls dels “irlandesos” cardonistes, significava l’aposta per la via reformista, “entrista”, al si del republicanisme espanyol. Aquesta opció, doncs, concretada en la formació del bloc polític ‘Esquerra Republicana’, no era, segons l’esperit cardonista, allò que calia per a fer una passa endavant qualitativa que generés una catalització independentista.

 La qüestió és si la via irlandesa era “exportable” en un context de transició republicana. El gest de Macià el 14 d’abril de 1931 expressà, d’alguna manera, la culminació independentista que recollia el sentiment d’un segment d’ERC favorable al manteniment de l’estratègia irlandesa. Macià, des d’ERC, volia aglutinar –a través del seu lideratge–, l’estratègia “separatista”. El fet, però, que la correlació de forces republicana espanyola no hagués sofert cap transformació interna pel que feia al seu component nacionalista panespanyol en clau regional autonòmic–formalitzat posteriorment en la Constitució republicana espanyola (novembre, 1931)– explica, també en part, la substitució de la República Catalana per la fórmula autonomista ‘Generalitat republicana’.

D’altra banda, el posicionament dels macianistes dins Esquerra, que no era altra cosa que la plasmació de l’entrisme insurreccional dins els quadres representatius del republicanisme reformista radical, assenyalà, de fet, les “dues ànimes” d’ERC: la independentista (Macià) i la socialreformista-possibilista (Lluhí-Tarradellas). La contradicció esclatà el gener de 1934 amb la constitució del tarradellisme o presidencialisme avant la lettre:[1] del P (artit) N(acionalista) R(epublicà) d’E(squerra) (PNRE).

Tot aquest context explicaria, d’alguna manera, el contingut estratègic essencial de NS! Sense deixar-hi de veure un senyal de radicalitat i de grupusculització del republicanisme “separatista” insurreccional, NS! volia “corregir” la defenestració del macianisme dins d’ERC per mitjà de la recuperació de la lluita armada que en el seu moment culminant endegués un procés d’aixecament urbà, hegemonitzat per un sector social molt semblant al d’ERC: menestralia, white-collars, bloc camperols, petita burgesia radicalitzada.

¿Potser la conjuntura més propícia d’assolir aquesta conjuntura hauria estat derivar la proclama de Companys del 6 d’octubre en un “tour de force” aconduït per un nou bloc independentista, arredossat entorn de NS!? Convertir una proclama institucional en un procés revolucionari insurreccional que, pel capbaix, hauria explicitat les contradiccions nacionals del projecte republicà espanyol. Les contradiccions de classe haurien estat emergents a través de l’activació de l’Aliança Obrera. L’articulació d’un Bloc Obrer i Camperol governamental des de la Generalitat hauria anunciat un mecanisme de transició que hauria enfortit la sobiranització del paper de Companys i, en termes “entristes” en el joc de formces del Govern Republicà Ibèric, hauria promogut un corrent d’esquerra cap a la resolució de les qüestions pendents en un procés de revolució democràtica: terra, església, fet nacional i forces militars. No fou així.

Imaginari.

En aquesta panoràmica NS! esdevé, avui, un corrent-símbol: mantenir viva una via d’alliberament. Però la força de què disposava el partit de Cardona no era suficient. Calgué esperar el 1940, amb la constitució del FNC, per a activar, de bell nou, la via insurreccional, modulada segons el quadre polític internacional hegemonitzat, en part, per les potències de l’Eix (i llurs estats satèl·lits).

Amb la constitució del FNC, NS! culminà la seva trajectòria. Un camí que, ben cert, s”originà” a partir del tronc de l’escola de patriotes derivada del procés de politització de la Unió Catalanista i que eclosionà entorn de la crisi d’estructures de legitimació de la Restauració borbònica de 1917-1919.

Actualment vindicar la memòria insurreccional de NS! implica, imperativament, avançar en els propers quatre anys cap a la consolidació de la República Catalana. Tots els retrets esquerristes adreçats a la reducció racial d’aquesta organització (cosa inexacta) i a la banalització de la “via irlandesa” demostra, únicament, l’estratègia de desfiguració d’una concepció alliberadora que demana una anàlisi des de paràmetres ideològics, propis, autònoms, no pas subordinats a la cultura política de la concepció estatalista espanyola que acaba desnaturalitzant, des de la cultura tecnocràtica-monàrquica imperant, tota organització, concepció política i estratègia d’alliberament nacional que no sigui reductible a uns patrons homogenis estàndards la finalitat dels quals consisteix a legitimar, en darrer terme, un nou imaginari historiogràfic, ideològic, doncs, proprebublicà espanyol, avui en construcció.

La pervivència que, per contra, en l’actualitat pugui tenir l’imaginari NS! depèn de la consolidació d’una cultura política que, des de la crítica constructiva-alliberadora, s’impliqui en la configuració d’una historiografia que no vagi a remolc de la historiografia dominant, reflectida, ara com ara, per corrents culturals –autodefinits com a renovadors– republicans-socialdemocratitzants de planta espanyola, els quals són socializats a Catalunya a través d’espais indirectes d’influència: de l’ensenyament mitjà i universitari i d’un espectre de canals mediàtics d’opinió i de recerca.

 

Xavier Ferré

Grup d’Historiadors Jaume Compte

 


[1]L’ànima Lluhi, o neotarradellista present, ve representada pel corrent intern: Junqueras-Rovira (exili) i Tardà-Rufian (política espanyola), amb Aragonès-Vilalta de frotissa transmissora. De fet, bona part de les opcions estratègiques d’Esquerra són condicionades des de l’entrisme d’ERC en la política espanyola, la qual cosa incidirà en la forma de tripartit a activar: republicà, o neoautonomista.

Per què Nosaltres Sols!? En Xavier Ferré Trill, ens ho explica



04/03/2021 - Vols col·laborar en el 90è aniversari de la creació de Nosaltres Sols?


Teniu a la vostra familia, informació de militants, documents, fotografies, no dubteu a contactar amb nosaltres.

Envia un correu a: contacte@nosaltressols.com

Vols col·laborar en el 90è aniversari de la creació de Nosaltres Sols?



03/03/2020 - Us presentem la Comissió 90 anys de Nosaltres Sols!


L’11 de març de 1931 s’aproven els estatuts i es dona d’alta en el registre d’associacions amb el número 14801 l’Agrupació Catalanista Nosaltres Sols!

Per aquesta raó un grup d'historiadors, familiars d'integrants de Nosaltres Sols!, militants de l'independentisme combatiu, i activistes hem decidit commemorar la seva creació, creant la Comissió 90 anys de Nosaltres Sols!

Us presentem la Comissió 90 anys de Nosaltres Sols!